Caldes en Temps de Guerres

Biblioteca – Panoràmica

«Si durant la Guerra Civil les instal·lacions de Vichy Catalán van servir d’hospital per als soldats republicans malalts i ferits, més endavant, en plena guerra mundial, igual que els balnearis Prats i Soler -aquest últim enderrocat ja fa uns anys-, van acollir refugiats de procedències ben diverses. Primer van ser francesos, anglesos i canadencs -algun d’ells, jueu, per més que ho dissimulés-, supervivents d’un vaixell enfonsat a tocar la Costa Brava. […] I això m’obliga a confessar que no tenia ni idea d’un fet que també va passar al meu poble […] l’estada, entre els anys quaranta-quatre i quaranta-set, d’un nombrós contingent de personalitats nazis, protegides pel govern de Franco i que, mig d’amagat, i de vegades amb els britànics fent la vista grossa, hi vivien amb la família preparant el trànsit cap a l’Argentina.»

Joaquim Carbó, Tres balnearis en temps de guerra (2011)

 

[Joaquim Carbó va néixer a Caldes de Malavella el 1932. És un dels escriptors catalans més cèlebres i reconeguts, , amb més de 100 títols i nombrosos premis. Va ser cofundador de la revista Cavall Fort i ha estat un escriptor imprescindible per la recuperació de la nostra llengua literària. Va passar bona part part de la seva infantesa a Caldes, on va viure durant la Guerra Civil i la postguerra, i va ser testimoni directe de molts dels fets d’aquella època.]

 

«En un moment determinat del segle XIX, a Catalunya la gent va descobrir la virtut curativa de les aigües del país i es començà la construcció de balnearis. Els balnearis catalans en general acostumen a ésser a peu pla i, i si és possible, encara una mica més baixos que el nivell de les carreteres […]. La forma oriental obeïa al fet que aleshores a Catalunya no es banyava ningú, i el capitalisme d’aquella època tenia una idea peculiar sobre les ablucions una mica complicades; es creia que els banys eren un invent pecaminós i desabusat introduït en el nostre país pels moros. El tipus més clàssic de balneari oriental és el Vichy Català de Caldes de Malavella…»

Josep Maria de Sagarra, “Balnearis” (1932)

 

«A la Selva es pot fer també una altra cosa, que no és pas gaire corrent. Vull dir que hom pot anar a prendre les aigües a Caldes, que són excel·lents. Poder anar a prendre les aigües! Quin altre somni més plàcid i més benevolent! Les aigües de Caldes tenen virtuts considerables i contenen una pila de substàncies que, a simple vista, ningú no ho diria realment. Després de la importància que aquest llibre dóna a les coses culinàries, una mica d’aigua de Caldes no hi anirà pas, potser, malament. En tot cas, el farà més complet.»

Josep Pla, Viatge a la Catalunya Vella (1976)

 

«Abans de casar-se amb el meu pare, la meva mare ja anava a Caldes a prendre les aigües, perquè estava malament del fetge. Més endavant hi vam anar tota la família. Vam instal·lar-nos al balneari Prats. “A can Prats, pels disbarats”, deia la gent. […] Conservo de Caldes un record molt precís de quan jo devia tenir nou anys i es va organitzar una festa a l’edifici del Vichy. Era una mena de ball de disfresses en què es produïen unes situacions molt atrevides, tenint en compte l’època. Recordo les senyores presents a la festa enfilades a una cadira amb una canya i una pera penjant, esperant l’home que les hi arreplegués amb la boca.»

Josep Palau i Fabre (2002)